Ahir va venir Raimon al King’s College, a Londres. Feia dies que havia rebut una invitació digital però no m’havia adonat que, tot i que era gratuït, calia reservar seient. No em podia creure que era tot ple i me n´hi vàreig anar, decidida a entrar fos com fos. Faltava més d´una hora per al recital i tot xino xano em vàreig endinsar passadís amunt cap a la cantina a fer un cafè. De sobte em va fer un salt el cor; una veu inconfusible cantava a tot pulmó …. “De la terra venim, a la terra anirem, en la terra vivim…” La porta del hall era oberta i al fons de la sala a dalt de l´escenari Raimon i els seus músics estaven comprovant l’equip de so. Era ell, l´heroi de la meva joventut, el cantant amb l´accent dolç i la veu de tro. Tenia el cabell completament blanc i els anys l´adornaven amb gentilesa. Per uns instants no vàreig saber què fer. Un home jove movia els botons del tauler de so. La sala era buida i un parell o tres de persones pul•lulaven sense cap nord. El passadís era llarg i a la dreta unes escales amples i monumentals semblava que em diguessin “Vine cap aquí!” La cantina era a dalt. A les universitats angleses sempre hi ha personal amable servint cafès i galetes. La finestra donava a un patí ampli i a l’altre costat uns edificis blancs protegien l´indret ple d´aules i pisos. Els estudiants repartits per les taules, més que fills semblaven els meus néts. Records tendres, sentiments profunds i una monumental nostàlgia em va omplir l´estómac de bolets i globus. Quina tendresa! Quina estranyesa tan gran i en uns instants com si una clapa d’ombra m’hagués fet d´abric, vàreig buscar el mocador per eixugar les ulleres. Encara faltava ben bé mitja hora i la porta seguia oberta. Al dintell, dos xicots drets amb un pilot de programes a la mà parlaven i reien.

“Puc passar?”

“Sí, sí, endavant…”

A la portada del programa el noi de Xàtiva amb ulleres i abraçat a la guitarra mirava cap a terra. En pocs minuts l’auditori es va omplir. Gairebé tothom era o parlava català. Darrere meu un grup de valencians comentaven la distribució dels seients; “Són seients per als xiquets, no veieu que són molt estrets…”, va dir. A la cadira del capdavall de la fila del meu darrere una dona d’Equador portava una estelada que va onejar un parell de vegades al passadís central. “Jo vinc d´un silenci” fou la primera cançó. Els aplaudiments i crits de l’audiència eren com una batacada de tambor. L´una d’arrere l’altra les conegudes i les noves cançons varen anar omplint-nos a tots. Com va dir Raimon, després del recital, a casa, era costum d´anar al bar a seguir la tertúlia, però no podíem pas fer -ho. Tots dempeus aplaudíem i aplaudíem. Ningú plorava, però tots ploràvem… La noble Albió ens acollia. Robert Archer, l´home que l’havia fet venir era assegut davant meu al costat de la seva esposa. L´última cançó era d´Ausiàs March i li llegia als llavis de l’anglès. Crec que va ser el valencianet del darrere meu qui va cridar “Independència” discretament. La sala es va anar buidant. Cares conegudes, els barcelonins de sempre, com és de costum, ens abraçàvem saludant-nos. Raimon firmava autògrafs i la gent es feia fotos al costat d´ell. Jo també. La Lourdes i la María m’esperaven per agafar l’autobús, al mig de la sala un petit grup de persones engolien les darreres copes de bon vi. L’equatoriana encara era allí i onejava l’estelada…