• Eva's Blog



 
Follow Eva on
these Social Networks:
  Follow Eva on Linked In Follw Eva on Twitter Follow Eva on Facebook

October 20, 2012

Cabeçut

 

October 19, 2012

Adeusiau Jordi Castellanos…

Revista L’Avenç Barcelona 19.10.2012 – 12:01h

Jordi Castellanos ha mort aquesta matinada a Barcelona, als 66 anys d’edat. Fundador i codirector d’Els Marges, ha estat un dels més destacats i més renovadors historiadors de la literatura catalana. El 1968 va entrar a treballar a l’Enciclopèdia Catalana, a la secció de literatura, etapa que, juntament amb les classes de Joaquim Molas als Estudis Universitaris Catalans, considera la seva formació més decisiva. Incorporat el 1971 a la Universitat Autònoma de Barcelona, des del 1988 n’ha estat catedràtic de filologia catalana i hi ha exercit un mestratge tan perllongat com fecund. A partir de la seva tesi (publicada com a Raimon Casellas i el Modernisme, 1983) ha esdevingut un dels principals especialistes en el Modernisme, tot i que ha estudiat també el Noucentisme i, en un treball que deixa gairebé acabat, la novel·la dels anys trenta.
Els Marges i L’Avenç s’uneixen al dolor de la família i dels amics per la seva desaparició i per la pèrdua per a la cultura catalana que aquesta significa.
NOTA. Us oferim adjunta l’entrevista que Josep M. Muñoz li va fer el maig d’aquest any per a L’Avenç.
El funeral se celebrarà demà dissabte a les 13.15 al Tanatori de Collserola.

http://www.lavenc.cat/index.php?/cat/actualitat/En-la-mort-de-Jordi-Castellanos-i-Vila

October 14, 2012

VULL SEPARAR-ME, (quiero separarme) per LLUÍS LLACH

Filed under: History — Tags: — Eva @ 2:50 pm


Vull separar-me
Escolta Espanya, hem arribat al final de camí. Vull separar-me. No m’haviapas imaginat fa uns anys que arribaria a aquest extrem però això nostre noté futur. Et veig com un/a compny/a antipàtic/a que em maltracta im’explota. No
em sap greu recordar que t’he estimat i que m’he esforçat persalvar la nostra relació, però tu m’has tingut sempre com una propietat.T’he servit i has presumit de mi. M’has dit alguns cops que m’estimes peròamb la boca petita i només quan has buscat alguna cosa de mi. És ben trist,després del que jo he fet perquè anessim millor.Encara hi ha coses que m’agraden de tu, no em fa res reconèixer-ho. Perexemple la teva preciosa llengua castellana. Quina pena que durant totsaquests anys no hagis mostrat cap interès per la meva.Tenim una història i uns fills junts, però ara vull trencar amb tu. Conecbé les teves estratègies. Em diràs que tu, sense mi, no seràs rés, que ensnecessitem. Per a tu, la manera d’arreglar les coses és que jo renunciï aser el que sóc Te n’adones? Mai no havia pensat que pogués sentir eldesamor que sento per tu. Em sap greu.Ara convindrà que ens
posem d’acord i veiem com partim les coses i comseguim pujant els fills. Tinc clar que t’hauré de passar una pensió.Cap problema. Parlem-ne i fem números. Sempre has portat malament que joguanyi més que tu. Amb la generositat que t’he demostrat sempreQue absurd!Podria fer-te retrets. Podria dir-te, per exemple, que no t’has presseriosament la meva manera de ser i les meves ganes de viure a la mevamanera. Això nostre podria haver estat un èxit, però ara et vull dir adéu.Si pot ser, civilitzadament. Fins ara no t’has cregut que prendria aquestadecisió, però, ja no és problema meu. Què faràs? Mira de mantenir una micade dignitat, si pots. Jo em sento amb ganes de viure i tinc molts projectes.No et dic aquella frase que tant t’agrada que s’atribueix la mare de l’últimrei musulmà de Granada (llora como mujer por lo que no has sabido defendercomo un hombre), perquè a més de masclista,
deu ser falsa. Agafa-t’ho comvulguis, però vull deixar-te. Que tinguis sort!Adéu, Espanya!
Lluis Llach

October 13, 2012

Raimon a Londres 10/10/2012

Filed under: History — Tags: — Eva @ 9:35 am

Ahir va venir Raimon al King’s College, a Londres. Feia dies que havia rebut una invitació digital però no m’havia adonat que, tot i que era gratuït, calia reservar seient. No em podia creure que era tot ple i me n´hi vàreig anar, decidida a entrar fos com fos. Faltava més d´una hora per al recital i tot xino xano em vàreig endinsar passadís amunt cap a la cantina a fer un cafè. De sobte em va fer un salt el cor; una veu inconfusible cantava a tot pulmó …. “De la terra venim, a la terra anirem, en la terra vivim…” La porta del hall era oberta i al fons de la sala a dalt de l´escenari Raimon i els seus músics estaven comprovant l’equip de so. Era ell, l´heroi de la meva joventut, el cantant amb l´accent dolç i la veu de tro. Tenia el cabell completament blanc i els anys l´adornaven amb gentilesa. Per uns instants no vàreig saber què fer. Un home jove movia els botons del tauler de so. La sala era buida i un parell o tres de persones pul•lulaven sense cap nord. El passadís era llarg i a la dreta unes escales amples i monumentals semblava que em diguessin “Vine cap aquí!” La cantina era a dalt. A les universitats angleses sempre hi ha personal amable servint cafès i galetes. La finestra donava a un patí ampli i a l’altre costat uns edificis blancs protegien l´indret ple d´aules i pisos. Els estudiants repartits per les taules, més que fills semblaven els meus néts. Records tendres, sentiments profunds i una monumental nostàlgia em va omplir l´estómac de bolets i globus. Quina tendresa! Quina estranyesa tan gran i en uns instants com si una clapa d’ombra m’hagués fet d´abric, vàreig buscar el mocador per eixugar les ulleres. Encara faltava ben bé mitja hora i la porta seguia oberta. Al dintell, dos xicots drets amb un pilot de programes a la mà parlaven i reien.

“Puc passar?”

“Sí, sí, endavant…”

A la portada del programa el noi de Xàtiva amb ulleres i abraçat a la guitarra mirava cap a terra. En pocs minuts l’auditori es va omplir. Gairebé tothom era o parlava català. Darrere meu un grup de valencians comentaven la distribució dels seients; “Són seients per als xiquets, no veieu que són molt estrets…”, va dir. A la cadira del capdavall de la fila del meu darrere una dona d’Equador portava una estelada que va onejar un parell de vegades al passadís central. “Jo vinc d´un silenci” fou la primera cançó. Els aplaudiments i crits de l’audiència eren com una batacada de tambor. L´una d’arrere l’altra les conegudes i les noves cançons varen anar omplint-nos a tots. Com va dir Raimon, després del recital, a casa, era costum d´anar al bar a seguir la tertúlia, però no podíem pas fer -ho. Tots dempeus aplaudíem i aplaudíem. Ningú plorava, però tots ploràvem… La noble Albió ens acollia. Robert Archer, l´home que l’havia fet venir era assegut davant meu al costat de la seva esposa. L´última cançó era d´Ausiàs March i li llegia als llavis de l’anglès. Crec que va ser el valencianet del darrere meu qui va cridar “Independència” discretament. La sala es va anar buidant. Cares conegudes, els barcelonins de sempre, com és de costum, ens abraçàvem saludant-nos. Raimon firmava autògrafs i la gent es feia fotos al costat d´ell. Jo també. La Lourdes i la María m’esperaven per agafar l’autobús, al mig de la sala un petit grup de persones engolien les darreres copes de bon vi. L’equatoriana encara era allí i onejava l’estelada…


© Copyright 2012 EVA BOSCH ALL RIGHTS RESERVED